El darrer café, el darrer viatge.

Una tarda de sol, el febrer del 21, amb les festes de Nadal passades, vaig portar la moto de tornada a Les Cases.

Ramón va pujar i la va engegar. No va voler anar a donar un tomb, estava fotut d'una caiguda que havia patit amb el gos i li costava caminar bastant...

Es va emocionar, però es va posar molt content. "Torna a bategar", em va dir...

Tenia el manteniment fet, oli, filtres, cadena, líquid de frens, bugies... no havia arreglat els desperfectes de pintura, però l'havia netejat a consciència i havia canviat tot el que li van trencar... malgrat els talls a la pintura, lluia amb dignitat.

Encara vaig anar un parell de vegades més amb la Honda a veure'l, però normalment ho feia amb el cotxe perquè va continuar l'hàbit de la pandemia de portar-li compres de pes quan anava, i sempre que l'anava a veure li preguntava si necessitava res. 

Ens vacil·làvem molt l'un a l'altre, però molt, i reiem més encara. Una tarda, al juny del 22, a la terrassa de La Marinada, vam fer l'últim carajillo, la noia, una rosa guapíssima vinguda de l'est d'Europa fa molts anys, s'ho va passar pipa escoltant-nos... li tenia molt d'apreci a Ramón, perquè era així ell, un geni alegre, empàtic i sensible.

Vam tenir contacte diari per telèfon, em deia que s'anava trobant cada dia millor, i fèiem plans per anar a dinar a un parell de restaurants al setembre, quan marxessin els turistes...

La nit del 15 al 16 de juliol em va enviar les darreres bromes al WhatsApp, i jo no vaig veure fins dimarts que no m'havia contestat a res des de llavors.

El món es va aturar i vaig entendre que el meu amic havia partit en el seu últim viatge. Cap a les estrelles.

Trucada a Mossos, confirmació del que ja sabia, i després, res. Ja està, queda la memòria, res més.

Vaig fer un tomb amb la Honda, vaig plorar sota el casc, i després la vaig tancar fins al febrer. Es va quedar sense bateria, però la vaig poder recuperar amb un carregador, i me la vaig endur al taller.

Però això, ja serà una altre entrada. 

Cercant peces

Van passar els mesos.

La meva intenció era deixar-la de sèrie, eliminant els elements superflus que portava la moto. A Ramon li feia broma amb els pegats de cuir... "macarra que arribes a ser..." li deia.

Vaig mirar de posar tot el que pogués original, encara que prioritzant recanvi usat. Els retrovisors va ser el primer que vaig aconseguir, originals, nous, i a preu raonable en Recambios TK.

El far central, en canvi, va costar un ull de la cara. No vaig trobar de segona mà i al final vaig morir a recanvi original, i portat d'Alemanya. Seixanta dies gràcies a DHL i la supèrbia germànica

El seient era irrecuperable, i per tapissar malament i car, que és el que s'estila aquí, vaig comprar un a AliExpress que de moment compleix amb voluntat. Tampoc és que m'assegui gaire. Deixo aquí el vincle d'on el vaig comprar. La botiga es diu Ataraxia.

Els fars auxiliars els vaig retirar. Molt bonics, però no estaven homologats i no tenia ganes de posar-me en aquell embolic amb la ITV.

I el drama, va venir amb el comptador de kilòmetres. Impossible reparar, i cap cristaller de la zona em volia fer un vidre i un marc rodó... així que vaig quan vaig trobar-ne un, el vaig agafar, tot i marcar 55.000 km més que els que tenia la moto. Va passar de tenir 34.373 a 90.442 en plena pandèmia. 

Amb tot això canviat, ja no semblava una moto robada d'un paller. Ja la podia treure i portar a on tinc el taller i fer-li un bon rentat i el manteniment. 

La tarda que la vaig tornar a arrencar, va ser molt especial. Ens n'havíem anat quasi a Nadal, era l'11 de desembre del 2020. Ja podia passar la ITV.

A Ramon li va agafar una mica de sentiment quan li vaig trucar per dir-li, ho sé, però es va posar content.

Com va ser que la Shadow va caviar de mans...

Al llarg del nefast 2020 el meu amic Ramon em va deixar caure en unes quantes ocasions la idea de cedir-me la seva preciosa Honda Shadow VT 750 American Classic Edition (RC44) del 2000.

Ell havia estat el seu segon propietari i sempre l'havia mantingut amb dignitat però sense obsessions.

Llunyanes quedaven les sortides que havíem fet junts per les comarques del Montsià, Baix Ebre i Maestrat. Un bon grapat de quilòmetres amb bon menjar, excel·lents paisatges i millor companyia.

Quan va fer els 75 ja em va dir un dia tornant de Morella, que tanta estona a la moto li començava a passar factura, i a poc a poc la Honda va quedar delegada a fer encàrrecs i petites sortides a Sant Carles a dinar o fer el cafè amb mi.

El 2017, un miserable d'ànima morta, que no va pair que un dia el cridessin l'atenció per anar ebri i fent el brètol, li va destrossar al garatge comunitari on estava guardada: li va tallar amb un cúter el seient i la goma de la roda del davant, la pintura del parafang i el dipòsit, i a més, li va trencar tot el vidre, tot: fars, compta-quilòmetres, retrovisors...

La moto va estar un any al garatge sense que Ramon la toqués.

Durant el confinament vaig continuar veient-lo per portar-li la compra pesada de tant en tant, i pels volts de setembre del 2020 en una excursió d'aquestes, vaig portar un termo amb cafè i una petaca amb anís i vam fotre una botellada de puta mare al parc del costat de la biblioteca de les Cases, on vivia. Em va dir que havia estat mirant el que s'havia de reparar de la Honda, i que entre el que costaria en temps i diners, la pena que li havia fet, i la mala llet que li havia entrat, allò havia estat massa i li havia de fer el favor de quedar-me-la i endur-me-la d'allà i que m'organitzés, que si no me la quedava jo, cridava al desguàs perquè la vinguessin a buscar.

Vaig cedir i li vaig dir que si, i vam traçar l'estratègia junts: arrencar-la, treure l'assegurança i traslladar-la al magatzem per calcular els costos i anar-la reparant a poc a poc si era factible, o vendre-la per peces, fotre'ns un bon dinar un dia, i passar pàgina.

La bateria no va recuperar-se, massa temps descarregada, així que vaig començar per comprar-ne una d'econòmica per si l'empresa no continuava.

Al final, una tarda d'octubre la vam arrancar i la vam treure del garatge.

"Mira de no donar-te una hòstia ara, que faries el ridícul"... Geni i figura, el Ramon.